Amics, coneguts, lletraferits, músics i poetes omplen el teatre del Centre Artesà
Tradicionàrius del barri de Gràcia de Barcelona. Diumenge 13 de maig, al capvespre.
La llum ja és absent, a dins i a fora del CAT. L’hauran d’encendre els artistes, com el vi
encenia la taula de Vicent Andrés Estellés.

Noies joves berenen galetes d’espelta, parelles i col·legues esgoten les últimes gotes
de la copa de vi que els han servit al bar. Vi català abans d’entrar al concert. Familiars
cofois a les primeres fileres que saluden amb atenció i discreció els assistents. Es
presenta “Verbena” de Maria Arnal i Marcel Bagés, el seu segon EP. L’escenari llueix
un com la plaça del poble per la festa major.

L’accent ebrenc es fa sentir al pati de butaques. Passen 20 minuts de l’hora prevista i
diu una senyora de la segona filera: “Que començon”. Tenen el mòbil preparat per
capturar la posada en escena. La cantant Maria Arnal apareix pletòrica i somrient. Se li
endevina un xic d’inquietud per la festa que ha d’animar durant els propers minuts i qui
sap si hores. En Marcel surt a l’escenari amb posat més seriós, que voldrà dir
timidesa. Al final del concert es repetiran els rols de l’inici. Es tanca el cercle. La festa
ha estat grossa.

Al Castell Monestir d’Escornalbou els murs de pedra s’encongien amb la veu i la
guitarra del duet format per una badalonina i un flixanco. Al CAT, l’auditori ja és més
coneixedor del seu treball de recerca i d’intensitat; el públic apuntala el teatre.

El crític musical Jordi Bianciotto parla de “tàndem poderós” i malgrat les comparacions
inevitables amb Sílvia Pérez Cruz i Refree, Bianciotto acabarà el seu article al
Periódico preguntant-se “¿per què no s’ha fet més?” – referint-se a la unió de cantant i
guitarrista.

“Verbena” és un crit a la festa i una denúncia de les injustícies. És una continuació del
treball fet. “Treballem a partir de gravacions de camp, de fonoteques i arxius
digitalitzats de la Península Ibérica”, expliquen. Són cançons de codi obert on es fonen
“cultura lliure, era digital i experimentació”, diuen. Insisteix el duet que “no recuperem,
ni actualitzem, sinó que continuem una cadena de transmissió”. “Remesclem”
afirmaran contundentment. I així “esdevenim part d’un nosaltres que va més enllà de
nosaltres”.

Paraules sàvies. Humilitat. Posaran música a les inquietuds de diferents temps, en
diferents escenaris, a les injustícies que ni oblidem ni ho volem fer. Hi ha compromís
en cada lletra i la veu privilegiada de la Maria ens el trasllada per prendre’n
consciència. Lletres on pugnen la raó i els sentits. L’acompanyament de la guitarra es
fa imprescindible per crear el clima a vegades d’entesa, a vegades de ràbia, a vegades
d’amor, a vegades de desassossec. En Marcel s’hi deixa la pell.

Cançó del taxista, Cançó del farigoler, Ball del Vetllatori, Cançó de l’Ovidi, Cançó de la
Marina Ginestà, Miris on miris… i entremig un repàs de temes de l’anterior treball
Remescles, acoples i melismes. “És que no en tenim més” dirà la Maria quan se li
prega seguir interpretant. Advertirà també que en Marcel no és de visos però l’escalfor
que hi ha al CAT el 13 de maig, convida a regalar-ne un.

I ressonen les frases de lletres ancestrals interpretades amb la profunditat que els
pertoca. Queden esculpides a la memòria: “Que no vull per al meu fill un món covard.
Vull un món senzill, sincer, valent”, “Canto a la vida plena, des de la vida buida”, “Quan
més dono més, més em donen, quan menys tinc, tinc menys pors”…